Avantprojecte de Llei de la Generalitat Valenciana, de reconeixement, protecció i promoció de les senyes d'identitat del Poble Valencià

És ben sabut que, especialment en èpoques prèvies a unes eleccions, els partits polítics fan ús de totes les armes possibles per arreplegar uns quants vots. Arribant a obviar la comunitat científica i, concretament en el cas del País Valencià, la filològica, tendeixen a utilitzar tots els recursos que atempten deliberadament contra els de sempre: les cultures minoritzades. De nou, el català torna a ser atacat, ara amb l'avantprojecte que retorna a la censura de fa menys d'un segle.

www.doeua.es

Tot i això, són diverses les mostres d'insurrecció declarada a aquestes lleis anacròniques, més pròpies de règims totalitaris que no pas d'aquells que fomenten la lliure investigació per millorar socialment i política. Per tant, són necessàries, hui més que mai, les respostes com la de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV). Com bé indica l'IIFV, el Govern Valencià ha ignorat la definició de valencià defensada per les acadèmies encarregades de la normativització del català i del castellà, institucions que als seus diccionaris manifesten explícitament la unitat del valencià i del català: no es pot manipular políticament ni ideològicament la realitat d'una llengua que la comunitat científica ja ha descrit, equiparant, com també assenyala l'IIFV, una llengua a la pirotècnia o la tauromàquia.

A més a més, una altra mostra de posicionament ideològic és la inclusió d'institucions privades a un Observatori, les quals no tenen cap prestigi nacional, estatal ni internacional, per les seues demarcacions acientífiques i secessionistes, amb l'única finalitat d'atemptar contra la identitat dels valencians.

exllengua,blogspot.com

D'aquesta manera, no s'ha de permetre que aquesta llei continue endavant, ja que també serà perjudicial des de l'àmbit acadèmic pels alumnes, els quals no poden estar influenciats per un govern que reclama poder menystenint la realitat lingüística del català.

Oasi lingüístic a Benidorm

A les ciutats del País Valencià és ben sabut que la llengua autòctona perd pes. I perd pes pel poc prestigi social. Si més no, només hem de caminar per qualsevol carrer i parar l'orella. Segurament, escoltarem parlar en castellà, amb alguna que altra llengua. A Benidorm, pel carrer, més que castellà escoltarem parlar anglés, llengua de gran part del turisme que arriba.

(Imatge extreta de www.iniciovaciones.com)

Tot i això, als comerços més modests, trobarem, de manera general, gent castellano-parlant i, exclusivament, aquells que parlen en valencià. Exclusivament, també s'ha de dir, perquè és costum pel comerciant i pel client dirigir-se directament en castellà.

La consciència lingüística a Benidorm és més aviat minsa. Així doncs, molts dels comerços que retolen en català no ho fan per convenciment propi, i la majoria deixen molt que desitjar amb les errades ortogràfiques, però almenys ho intenten, que ja és difícil a Benidorm. Llavors, és impossible viure plenament en valencià a un poble que sempre havia estat plenament valencià, fins que han arribat els intents de centralització de l'Estat i han fet, més que mai, un Benidorm castellà.

(Imatge extreta de www.perellorca.com)

Un petit oasi, però, trobem a l'Horta de Benidorm (l'Alfàs de Baix per als de l'Alfàs), on encara hi ha gent que manté la llengua com a estil de vida. Això demostra, llavors, que Benidorm sempre ha sigut així però que, o molt canvien les coses, o a Benidorm s'extingeix del tot la llengua. De nou, una mostra més que el turisme i el català són poc compatibles, quan tots els recursos econòmics se centren a produir benefici i no cultura.

Una pistola carregada per jugar a la ruleta russa

(Imatge extreta de ateneu.xtec.cat)

Un prejudici és, en general, un judici de valor emés sense cap fonament científic. Un pejudici lingüístic, per tant, és un judici de valor realitzat sobre una llengua sense cap fonament científic tampoc. Quant als prejudicis lingüístics, aquestos es poden donar dins d'una mateixa llengua (intralingüístics) o emetent judicis de valor cap a altres llengües (interlingüístics). Per exemple, quan diem que l'alemany és una llengua aspra mentre que el francés és dolça, estem emetent un prejudici interlingüístic. En canvi, quan diem que el valencià central està més castellanitzat que la resta del català, fem ús dels prejudicis intralingüístics.

(Imatge extreta de aillat.com)

Dels prejudicis naix l'odi, però dels intralingüístics naix l'autoodi, especialment en el cas de les llengües minoritzades. I aquesta és la pitjor arma, la pistola que assassina qualsevol fantasma de recuperació lingüística, més efectiva que qualsevol arma de destrucció massiva per exterminar un poble i, amb ell, una cultura. I, desgraciadament, al País Valencià n'estem plens, d'autoodi. I, per això, no és difícil eixir al carrer i escoltar qualsevol persona tirar-se pedres damunt la seua teulada. Quan ens diguen d'algú que defensa la llengua, però no fa res per evitar eixe autoodi, ens està  donant una pistola carregada per jugar a la ruleta russa.

Malgrat tot, com insistim al llarg de tot el blog, la mobilització ciutadana progressa, sense suport institucional, i gràcies a aquesta progressió hi ha escolarització en la nostra llengua i, quanta més escolarització, menys ignorància i, per tant, menys autoodi. A Nosaltres els valencians s'explica el conflicte diari, entre aquells que lluiten per la normalització i aquells que tracten de fer invisible un poble amb una llengua forta i apta per tots els àmbits, com la resta de llengües del món.

El català i el cinema, el cinema i el català

(Imatge extreta de www.diccionariosdigitales.net)

Si és força sorprenent trobar producció literària en català a les prestatgeries i als grans magatzems, també ho és trobar-la a les grans pantalles, a allò que en diuen el sèptim art. I, a Catalunya, se'n sent parlar, però al País Valencià, qui recorda alguna producció d'èxit, més enllà de El virgo de la Vicenteta? Aquesta darrera producció de Vicente Escrivà -inspirada en el sainet homònim del 1845 de Josep Bernat i Baldoví, qui a la primera versió va emprar el pseudònim "Una musa més puta que les gallines"-, mostra la València més eròticament agrària.

Com diem, poques pel·lícules amb semblant repercussió hi ha al món del cinema en valencià. És més, actualment no hi ha, pràcticament, cinema en valencià com a llengua original. És, per tant, poc creïble apostar per una normalització lingüística que, en canvi, no és portada a terme a fets tan quotidians com la subvenció de pel·lícules en aquesta llengua. Si no hi ha mercat en català, la llengua no assoleix el prestigi que es mereix entre la societat. I, si no hi ha prestigi, els pronòstics per al futur d'aquesta llengua no són gens positius.

(Imatge extreta de ocio.laprovincia.es)

Tot i la sort de Pa Negre en aquest negoci que és el cinema, aquest no és un fet força habitual, sinó més bé anecdòtic, ja que les poques pel·lícules en versió original en català quasi exclusivament es produeixen a Catalunya, però no a la resta de zones catalano-parlants. I és que el nostre cinema necessita hui més que mai l'ajuda i el suport institucional per créixer, i també perquè els ciutadans creguen realment en eixe esforç de normalització lingüística. I, si més no, començar a invertir en traduccions a la nostra llengua i emetre-les no només a Catalunya -on tot i això és poca l'oferta- seria un altre dels grans passos.

Ara bé, per anar fent una mica de gola, i com a recurs per les nostres classes, adjunte unes quantes pel·lícules que, o bé són catalanes, o ho són els seus autors. Aquesta llista s'allotja a http://www.cinemacatala.net/PelliculesPublic.php

#Tirantdellibres

(Imatge extreta de amigos-bpv.blogspot.com)

El 20 de novembre és una data especial, ja que se celebra la primera edició, al 1490, d'una de les obres més representatives de la literatura catalana: el Tirant lo Blanch. Aquesta novel·la cavalleresca, és l'obra més important de Joanot Martorell -escriptor i cavaller valencià-, així com una de les més representatives del segle d'or valencià.

Tant és el seu ressò que fins i tot naixen col·lectius de ciutadans homònims, que intenten fer una tasca per millor la societat on vivim, com és l'Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc. Conscients de la situació actual, i del llegat literari, cultural i lingüístic que posseeixen els valencians, intenten fer una societat valenciana sense cap mena de complexos.

(Imatge extreta de twitter.com)

Sense complexos, a més, inclou la necessitat de fer que el valencià no siga una llengua inferior a cap altra. Però, què vol dir això? Doncs, per exemple, poder anar a qualsevol llibreria, amb absoluta normalitat, i trobar la mateixa varietat d'obres que trobaries d'una llengua a un país normal, que respectara la diversitat cultural i lingüística. Per això, és menester emprendre accions que fomenten la lectura en català, ja que des de les institucions això no es realitza. Per aquest motiu, l'Associació Cívica Tirant lo Blanc celebra hui, junt amb el seu aniversari, el Dia del Llibre Valencià, amb l'etiqueta #Tirantdellibres.

Jo, per exemple, vos recomanaré un que he llegit aquest estiu, Un negre amb un saxo, d'un dels escriptors i periodistes més importants del País Valencià, Ferran Torrent.

Reconeixement del Valencià a Elx, el Migjorn i el País Valencià

(Imatge extreta de www.elpuntavui.cat)

Al País Valencià és ben sabut el poc reconeixement institucional que té el valencià, però aquesta situació agumenta més a mesura que baixem cap al sud. Així, al Baix Vinalopó la resistència lingüística és una qüestió d'orgull, com el que mostra, a la ciutat d'Elx, el Tempir.

El tempir és una associació que pretén retornar el prestigi que tenia el català a Elx, especialment a partir de la dècada dels 90 del segle passat, quan l'allau migratori, procedent de terres de parla castellana, fa decaure l'ús del català. Des del 1994, per tant, el Tempir porta a terme una tasca important per la recuperació lingüística, amb 30 anys de lluita a les seues esquenes.

(Imatge extreta de www.eltempir.cat)

Com comenten al seu web, centren les seues activitats en el camp de l'educació, promovent noves línies d'immersió lingüística a escoles i instituts. Això es fa amb activitats lúdiques i reivindicatives i, la més important d'aquestes, segurament, és la celebració de la Trobada d'Escoles en Valencià.

A més a més, dissabte passat (15/11/2014), van lliurar premis a Xavi Sarrià (músic i escriptor), Daniel Climent (investigador i divulgador científic) i Asprella Teatre (grup de teatre elxà), per "reconéixer la trajectòria cívica d’aquelles persones, entitats o empreses que s'han distingit pel treball diari a favor de la llengua i la cultura valencianes en tres àmbits geogràfics: país, migjorn i Elx".

Mitjans de comunicació al País Valencià?

Què ens passa, valencians? Hem passat, en poc temps, de demanar que la televisió siga de qualitat a poder tindre una televisió. Hem passat, en poc temps, de demanar una ràdio de qualitat a poder tindre una ràdio.

(Imatge extreta de somescola.cat)

Si la situació d'una llengua és dolenta, la seua promoció a les escoles ha de ser ferma, clara i productiva. No es pot negociar la qualitat de la docència en català quan aquesta és quasi inexistent, quan es fa tot el possible per fer-la desaparéixer. En canvi, la societat continua treballant incansablement, sense cap tipus d'ajuda institucional, per tindre una escola en la seua llengua. Continua treballant, també, per tindre uns mitjans de comunicació de masses en català, perquè quan els xiquets s'alcen puguen veure els dibuixos com ho feien els seus pares i germans majors, perquè no s'alcen únicament i exclusiva en la llengua que ho feien els seus avis quan encenien la ràdio.

(Imatge extreta de laradio.cat)

Tot i això, encara ens queda l'esperança que els mitjans alternatius prosperen, gràcies a la premsa virtual gratuïta, o nous projectes de ràdio, com Ràdio Terra. Des de l'escola hem de promocionar aquestos mitjans alternatius que naixen amb la il·lusió de poder créixer, de proporcionar la informació robada a la societat. Hem de fer-ne promoció perquè, si creem xiquets conscients de la necessitat de mitjans alternatius i de la riquesa que això els hi aporta, serem capaços de crear una societat nova, on la cultura en siga el substrat i no un simple element més.

Situació del català fora de l'Estat Espanyol

Si ja és difícil que un professor faça referència a la situació concreta del català al Matarranya o al Carxe, així com a Formentera o Tabarca, més estrany és que tracte aquest tema en zones fora de l'Estat Espanyol. A Els confins de la llengua, en canvi, sí que hi ha els casos de l'Alguer, Perpinyà i Andorra, al cinqué, sisé i seté capítols, respectivament.

(Imatge extreta de www.directe.cat)

Si a l'anterior entrada comentàvem si era possible combinar turisme i català de manera equilibrada, al cas de l'Alguer això no es pot posar en dubte, ja que el turisme és la ferramenta que permet que el català siga llengua d'ús habitual a aquesta localitat de Sardenya (Itàlia). En canvi, a diferència dels factors externs a l'administració de l'illa, els mitjans de comunicació són tots en italià, fet que posa el català en una situació d'assimilació i minorització lingüístiques. Alhora, a l'escola tampoc es parla català i no molts la transmeten als fills.

(Imatge extreta de www.paisos-catalans.com)

A Perpinyà, en canvi, han aconseguit desfer un dels majors enemics de qualsevol llengua minoritzada: l'autoodi. Tot i això, el català continua tenint una presència insuficient, movent-se de manera oculta a les diferents facetes de la ciutat, disminuint així l'ús social tot i l'augment del prestigi assolit. Ara bé, els diversos informants que se'ns mostren són força optimistes amb el futur del català, encara que també realistes perquè s'ha de fer un esforç major per anar introduint la gent al coneixement i ús de la llengua.

(Extret de wwp.greenwichmeantime.com)

Per la seua banda, a Andorra la llengua catalana és l'única oficial, però l'ús al carrer disminueix. Quant a la programació d'Andorra Televisió, aquesta és tota en català. Ara bé, a l'escola conviuen tres sistemes educatius, el francés, l'espanyol i l'andorrà, i la societat es mostra ben compromesa, com n'és un exemple el Centre de Cultura Catalana d'Andorra.

Llavors, la situació fora de l'Estat Espanyol, tot i que no siga la més adhient possible pel català, és força bona. En alguns aspectes, és cert, cal fer tot el possible perquè la llengua no desaparega, i implicar més la societat ja que, al cap i a la fi, és de qui depén que la llengua sobrevisca.

El turisme i el català són compatibles? El cas de l'Illa de Tabarca i Formentera

Si dues zones mereixen una especial consideració pel manteniment de la llengua, aquestes són les illes de Tabarca i Formentera. Això és mostrat, també, a la série de documentals Els confins de la llengua.

(Imatge extreta de lafogueradetabarca.blogspot.com)

La primera, a la comarca del Baix Vinalopó (Alacant), presenta una història rere seu important, ja que els seus habitants procedien de Gènova (Itàlia). Al tercer capítol de la série, llavors, Tabarca és mostrada com una zona catalano-parlant des del segle XVIII, quan Carles III la repobla amb aquests genovesos alliberats de Tunísia. El documental, a més, remarca que és un fet, si més no, cridaner pels filòlegs, ja que -com afirma Antoni Mas (filòleg a la Universitat d'Alacant)- van aprendre la llengua en només dos anys mentre eren a Alacant, i van oblidar la seua materna, suposadament el ligur. Tot i això, hi ha dades preocupants que adverteixen de la més que possible desaparició del català, de manera correlativa a la desaparició dels habitants autòctons.

(Imatge extreta de www.aemet.es)

A l'illa de Formentera, en canvi, l'ús del català està lluny de ser normalitzat, tot i ser llengua vehicular de l'ensenyament. Ara bé, cal agrair a l'organització social de l'illa que el català continue estant present a la vida quotidiana -tot i que minoritzat-, com explica el quart capítol del documental. Italià, castellà i alemany, com conclou el reporter, fan que el català haja de resistir i, sense la col·laboració de tota la societat, això no serà possible.

(Imatge extreta de www.formentera.es)

Per tant, les institucions han de començar a prendre mesures per solucionar situacions com les de Formentera i Tabarca, dues illes que estan a punt de perdre la llengua que tant de temps han utilitzat, per nous models de vida que han anat acompanyats de mesures legislatives gens favorables per la nostra llengua. Així doncs, més enllà de fomentar únicament i exclusiva el turisme, cal adoptar mesures culturals que ajuden a la supervivència lingüística de tots els territoris de parla catalana, afavorint així la diversitat del nostre país.

El Carxe i el Matarranya

De vegades, quan un professor parla de la situació del català a les aules, limita les referències de zones catalano-parlants a tres zones: Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Així, sembla obviar altres territoris, mostrant només una realitat parcial de la situació del català. Potser, per aquest motiu, El Punt Avui decideix produir una séries de 8 documentals sobre els llocs menys coneguts que també utilitzen aquesta llengua.

El primer capítol fa referència al Matarranya, una comarca de la Franja de Ponent on el català, tot i el poc suport institucional, continua viu. A més a més, tota la Franja de Ponent té la peculiaritat de trobar-se a una zona on es produeix, pel nord-oest, un contacte lingüístic amb l'aragonés i, per l'oest i el sud-oest, amb el castellà.

(Imatge extreta de ca.wikipedia.org)

Per una altra banda hi ha el Carxe (Múrcia), on encara resten vora mig miler de parlants, però el suport institucional i el contacte amb el castellà posen en perill d'extinció també el català en aquesta zona.

(Imatge extreta de vivcenciesjosep.blogspot.com)

Per tant, amb aquestes dues zones ja podem començar a observar que la situació del català no és gaire positiva a l'Oest i al Sud dels territoris de parla catalana, encara que mirat per una altra banda és menester agrair la resistència dels parlants que, amb escàs o gens suport administratiu i institucional, han sabut mantindre el seu patrimoni lingüístic.

Sociolingüística

Una de les disciplines encarregades de l'estudi de la situació actual del català, de manera més general, i del valencià, de manera més concreta, és la sociolingüística. Hem de fer referència a aquesta ja que també l'esmentarem i l'emprarem al llarg de les classes on desenvoluparem la unitat didàctica seleccionada.

Hem d'entendre, però, el naixement de la sociolingüística dins d'un context de ràpids canvis socials i culturals, externs a la llengua moltes vegades però que, alhora, l'influenciaven decisivament, creant al voltant d'ella un cúmul de coneixements, creences i opinions dignes de ser analitzats. Per aquest darrer motiu, alhora, la sociolingüística es veu, necessàriament, dividida en dues branques: la macrosociolingüística i la microsociolingüística.

Quant a la macrosociolingüística, aquesta s'encarrega de conéixer la societat des del punt de vista de la llengua (per tant, és una sociologia del llenguatge). Pel que fa a la microsociolingüística, aquesta s'encarrega de conéixer la llengua des del punt de vista de la societat (raó per la qual estem davant d'una etnografia de la comunicació i d'una sociolingüística estricta).

Com a docents, a l'hora de tractar aquesta unitat didàctica, és menester tindre molt clars aquestos conceptes, per saber com enfocar les classes i entendre si, allò que volem, és analitzar la llengua des d'un punt de vista social, analitzar la societat des d'un punt de vista lingüístic o, més bé, totes dues coses alhora. Si dominem això, llavors, sabrem transmetre als alumnes la reciprocitat entre llengua i societat.